gramātica llatina
En llatí
el substantiu adopta diverses formes segons quin sigui el cas gramatical.
Existeixen en llatí clàssic sis formes que poden adoptar
cadascún dels substantius o adjetius, o "casos":
nominatiu (subjecte i atribut),
vocatiu (indica la segona persona
gramatical), acusatiu (objecte
directe), genitiu (modificador
directe—traduït en castellà com modificador indirecte—
que indica possesió -complement del nom), datiu
(objecte indirecte), i ablatiu
(complements circumstancials), així com restes d´un
cas adicional indoeuropeo: el locatiu
(indica localització), v.g. ruri, en el camp. Les funcions
sintàctiques indicades entre parèntesis són
només algunes de les que bàsicament pot cumplir cada
cas. L´adjetiu també té formes flexives, donat
que concorda necessàriament amb un substantiu en cas, gènere
i nombre.
Al conjunt de formes que pot prendre una mateixa paraula segons
el seu cas es denomina paradigma de flexió. Els paradigmes
de flexió de substantius i adjetius es denominen en gramàtica
llatina declinacions, mentres que els paradigmes de flexió
dels verbs s´anomenen conjugacions. En llatí
el paradigma de flexió varia segons al tema al que està
adscrita la paraula. Els noms i adjetius s´agrupen en cinc
paradigmes bàsics de flexió o declinacions, mentres
que els verbs s´agrupen en quatre tipus bàsics de flexió
o conjugacions.
In fieri.
|