llatí vulgar
El llatí vulgar és la varietat del
llatí parlada per la gent, en oposició al llatí
clàssic propi de les classes més il·lustrades,
un llatí molt més cuidat i literari. El llatí
vulgar, com a idioma dels soldats de les legions romanes, va ser
la mare de les llengües romàniques.
Llatí vulgar (en llatí, sermo
vulgaris) és un terme genèric per referir-se als
dialectes vernacles del llatí que es van parlar a les províncies
occidentals de l'Imperi Romà. L'evolució del llatí
va portar a una creixent diferenciació dels dialectes, fins
al punt que el llatí clàssic va deixar de ser una
llengua viva, i va conduir cap al segle IX a la aparició
de les formes primerenques del que avui anomenem llengües
romàniques.
El llatí parlat diferia de l'estil literari
del llatí clàssic en la seva pronunciació,
el seu vocabulari, i la seva gramàtica. Diverses característiques
del llatí vulgar apareixen en diferents períodes de
l'Imperi i en diferents províncies, sigui per l'evolució
interna de tendències que ja eren presents en la llengua
llatina dels soldats i els colons romans, segons la seva
procedència social o geogràfica, o bé sigui
per l'adopció imperfecta del llatí pels pobles sotmesos
que van deformar-lo fins a fer aparèixer una mena de crioll,
una llengua barrejada.
Els escriptors llatins no van entretenir-se pas a transcriure com
parlaven el seus contemporanis. Els estudiosos del llatí
vulgar es veuen forçats a seguir mètodes indirectes,
i extreuen les seves dades de tres menes de fonts:
El mètode comparatiu permet reconstruir
estadis del llatí vulgar a partir dels trets que comparteixen
les llengües romàniques
i que difereixen del llatí clàssic.
S'han conservat textos de gramàtica de l'època del
llatí tardà que enumeren (i condemnen) els errors
que solien fer els parlants del llatí,
i això ens permet fer-nos una idea de com parlaven
Finalment, les ultracorreccions i altres usos que no són
clàssics que de vegades apareixen en textos de llatí
tardà també ens donen indicis de com parlava la persona
que els va escriure.
Després del final de l'Imperi Romà
d'Occident, el llatí vulgar va coexistir amb el llatí
tardà escrit encara durant uns quants segles, perquè
els parlants de les llengües vernacles escrivien fent servir
la prestigiosa gramàtica llatina
tradicional, tot i que sovint se'ls colaven errors i desviacions
de les normes del llatí clàssic.
El tercer Concili de Tours de 813 va decidir que
els preveres prediquessin en llengua vulgar per tal que els fildels
els poguessin entendre. En aquest moment, doncs, ja hi havia una
percepció clara de la diferència entre la llengua
que parlava el poble i el llatí
que s'escrivia. El 842, menys de trenta anys després del
Concili de Tours, el Jurament d'Estrasburg és el primer document
escrit en una llengua romànica, que clarament ja no és
el llatí.
In fieri.
|