llengua llatina
El llatí
és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada
antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva
versió vulgar en sorgiren les llengües
romàniques que sobreviuen avui dia.
Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer
com a llengua habitual de comunicació després de la
caiguda de l'Imperi Romà, el llatí
vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi
va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals.
D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com
a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de
llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès,
han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic,
sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també
s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers
vius.
El llatí també es va mantenir com
a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al
Concili Vaticà Segon. Avui, no hi ha parlants nadius del
llatí, però, és
l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això,
no es pot considerar una llengua completament morta.
Des que el poble indoeuropeu llatí arribà a la Península
itàlica (itàlics), la seva parla, que era essencialment
indoeuropea, va influenciar-se de les parles dels pobles indígenes
als que van sotmetre (substrat mediterrani), dels pobles amb els
que van conviure-hi sense dominar-los ni dependre d'ells (abstracte
osc, umbre i grec), i amb les parles dels pobles als que temporalment
van estar sotmesos (superestrat etrusc).
El nucli indoeuropeu és l'element més
abundant en llatí, tant en el que respecta a la seva gramàtica
com al lèxic. El substrat mediterrani proporcionà
al llatí el nom d'algunes plantes i animals que van conèixer
en arribar-hi. Els adstrats osc, umbre i grec són responsables
de l'alfabet (el darrer) i del relacionat amb déus i mites.
En darrer lloc, el superestrat etrusc és responsable del
lèxic del teatre i de l'endevinament.
La història
del llatí abarca des del segle VIII a.C. fins l'edat
mitjana i es poden distingir tres etapes:
Arcaic o etapa
de formació: des de que neix fins que la societat romana
entra en l'òrbita cultural de Grècia (hel·lenització):
VIII - II a.C.
Clàssic o edat d'or:
en una època de profunda crisi econòmica, política
i cultural, l'elit cultural crea, a partir de les varietats del
llatí col·loquial, un llatí estàndard
(administració i escola) i un llatí literari (literatura).
Això ocorregué aproximadament els segles I a.C. i
I d.C.
Postclàssic o d'edat
de plata: la llengua parlada va allunyant-se progressivament de
la llengua estàndard, que l'escola tracta de conservar, i
de la llengua literària. Aquesta distància creixent
farà que de les diverses maneres de parlar llatí neixin
les llengües romàniques.
I la llengua escrita, que també s'allunya, tot i que menys,
es transformà en el llatí escolàstic o curial.
No hi ha data a l'edat mitjana en la qual es pugui
situar la mort del llatí, perquè les llengües
romances van apareixent de mica en mica, unes abans que d'altres,
i perquè el llatí continuava emprant-se com a llengua
escolar o científica fins, com a mínim, el segle XVIII
i perquè, com ja hem dit abans, encara hi ha publicacions
i documentació en llatí.
In fieri.
|