home
llengua llatina
llatí vulgar
locucions
història del llatí
diccionaris

 

llengües romàniques

Les llengües romàniques o neollatines són llengües que procedeixen del llatí vulgar (entès en el sentit etimològic de "popular", 'parlat pel poble', com oposat al llatí clàssic i literari). Formen part un subgrup dins de les llengües itàliques, branca de les llengües indoeuropees.

Aquestes llengües es parlaven o es continuen parlant en un territori que rep el nom de Romània, i que actualment cobreix majoritàriament el sud europeu de l'antic imperi romà; els termes "romà/na" i "Romània" procedeixen efectivament de l'adjectiu llatí romanus: es considerava que els seus parlants empraven una llengua presa de la dels romans, per oposició a altres llengües presents en els territoris de l'antic Imperi, com el fràncic a França, llengua dels francs pertanyent a la família de les llengües germàniques.

El primer escrit de la història del llatí en què es troba el terme romà, d'una forma o una altra, referit a una llengua romànica es remunta al concili de Tours, l'any 813. És a partir d'aqueix concili que es considera que la primera llengua vulgar es distingeix del llatí, i es designa en efecte com una llengua a banda. Es tracta d'una forma de protofrancès, que rep el nom de rustica romana lingua o roman. No obstant això, en els Cartularis de Valpuesta, hi ha un text anterior que data de l'any 804, escrit en un castellà molt primitiu.

L'evolució del llatí vulgar cap a les llengües romàniques es data de la manera següent:

1. entre 200 aC i 400 aproximadament: diferents formes de llatí vulgar.
2. entre 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre si.
3. a partir de 800: es reconeix l'existència de les llengües romàniques.

Les llengües romàniques es classifiquen en grups, i cada un pot comprendre diversos dialectes. L'elecció d'un dialecta com a llengua oficial sol obeir a raons polítiques. Sigui com sigui, les llengües romàniques formen un conjunt de nombroses llengües amb diferències a vegades mínimes. La llista següent es limita a mostrar les llengües més conegudes. Entre parèntesis, el nom de la llengua i l´any de la seva primera atestació coneguda:

Llengües ibero-romàniques
Castellà (castellano, principis del s. IX: Cartularis de Valpuesta): una de les llengües oficials de Espanya, coneguda també com Espanyol. Oficial en la major part dels països de Llatinoamèrica. Té poca varietat dialectal en els registres cultes i es mostra com una llengua molt conservadora.
Portuguès (português, s. XII): llengua oficial de Portugal, posseeix menys dialectes diferenciats i és més conservador que el castellà.
Gallec (galego, s. XII): llengua cooficial de Galícia. Provinent del galaicoportugués medieval (el portugués i el gallec eren una mateixa llengua durant l'edat mitjana sorgida en el s. IX).
Asturià (asturianu, s. X: Nodicia de kesos): llengua parlada en el Principat d'Astúries i també de forma actualment minoritària en zones de Lleó. Una variant, el mirandés, és oficial a Miranda del Duero (Portugal), i una altra, el castúo, parlat en el nord-oest d'Extremadura.

Italià (italiano ; s. IX) : amb una gran quantitat de dialectes (més de dos-cents). El toscà florentí, promogut per Dante en el segle XIII constitueix la base de la llengua oficial d'Itàlia.

Llengua dàlmata, llengua morta al segle XIX, que es parlava en algunes ciutats costaneres de Dalmàcia (costa de l'actual Croàcia). Tenia dos dialectes coneguts:
Vegliota (veklisu), en el nord, que es va extingir en 1898.
Ragusano, en el sud, desaparegut en el segle XV.

Llengües gal·loromàniques
Francés (français, s. IX, Jurament d'Estrasburg): llengua amb gran varietat dialectal pertanyent al grup de les llengües d'oïl i llengua oficial de França i cooficial en Bèlgica, Suïssa i altres països. És una evolució de diversos dialectes parlats al voltant de París.
Való (walon, cap als ss. XII i XIII): parlat principalment a Bèlgica, on és considerada llengua regional.
Picard (cht'i, cap als segles XII i XIII): parlat en els departaments de Nord-Pas-de-Calais i Picardia (França), així com en l'oest de Valònia (Bèlgica). A Valònia es considera llengua regional.

Llengua francoprovençal o arpitana (francoprovensal o arpitan, s. XIII, Méditations de Marguerite d'Oingt), conjunt de llengües repartides entre Itàlia (Vall d'Aosta, Piemont), Suïssa (cantons de Friburg, Valais, Vaud i Ginebra), França (Lió, Savoia). Està en via de extinció.

Llengües occitanoromàniques
Català (català, finals del s. XII), llengua oficial a Catalunya junt amb el castellà i l'occità, al País Valencià (on adopta el nom de valencià) i a les Illes Balears, així com en una petita regió de Múrcia, coneguda com el Carxe (on el català no és oficial), Andorra (on és l'única llengua oficial), Catalunya del Nord i l'Alguer. Té diversos dialectes. El català prové del llatí parlat pels romans. És, per tant, una llengua romànica, igual que el castellà, el gallec i l´italià. La base de les llengües romàniques és el llatí vulgar. Intervenen també en el desenvolupament i formació del català altres llengües com les aràbigues i les germàniques.
Occità (occitan o lenga d'òc, finals del s. X), terme que comprèn un conjunt de dialectes anomenats llengua d'oc —principalment el nord-occità (llemosí, alvernès, i vivaro-alpí), el mig-occità (llenguadocià, provençal) i el gascó- i coneguts en França amb el nom despectiu de patués (patois), el català i l' occità constituïen una única llengua a l'Edat Mitjana, que només es va separar en dues llengües clarament diferenciades entre finals del segle XIII i principis del XIV.

Llengües reto-romàniques
Dialectes romanxs (rumantsch): sursilvà, sutsilvà, surmirà, puter i vallader formen els cinc dialectes escrits, es parlen a Suïssa (en el cantó dels Grisons).
Interromanx (rumantsch grischun): espècie de lingua franca romanxa emprada a Suïssa per a unificar la vintena de dialectes romanxs, i que es recolza sobretot en el sursilvà, el vallader i el surmirà. L'interromanx és una llengua oficial en el cantó suís dels Grisons.
Dialectes ladins (ladín): emprats als Dolomites, a la Ladínia (Itàlia), es consideren una llengua regional.
Friülés (furlan): parlat a la província italiana de Údine, té l'estatus de llengua regional.

Romanès (româna( ; atestacions parcials al s. XII, a. completa en el s. XV): llengua de l'antiga província romana de Dàcia. El superstrat eslau té relativament poca rellevància i el romanès s'assevera com una llengua prou conservadora. Es considera que posseeix quatre dialectes:
Dacoromanès, generalment denominat romanès. És la llengua oficial de Romania i Moldàvia i llengua cooficial a Voivodina (Sèrbia). Es divideix en:
+ Moldau, al nord.
+ Valac, al sud.
+ Transilvà, a l'oest.
Istrioromanès, parlat a Ístria (en via d'extinció).
Meglenoromanès (o meglenita), parlat a Macedònia
Macedoromanès (o arromanès), parlat principalment a Albània, Sèrbia, Macedònia i Tessàlia (Grècia).

Sard (sardu o limba sarda, s. XI), parlat a Sardenya. És una de les llengües romàniques més conservadores, la qual cosa es pot explicar atès el seu aïllament geogràfic. Ha conegut nombrosos superstrats, dels quals el català i el castellà són els més rellevants. S'hi distingeixen diversos dialectes:
Campidanès
Logudorès, que constitueix la llengua considerada clàssica.
Nuorès (nuorais).

Els dos últims dialectes mencionats són més arcaïtzants que el primer.

Hi ha dialectes per als quals de vegades es reclama l'estatus de llengua a part. Seria el cas del való (respecte al francès), el gascó (respecte a l'occità), l'asturlleonés (respecte a l'espanyol i amb forta influència galaico-portuguesa), l'aragonès (respecte a l'espanyol i amb forta influència catalana i gascona), el sicilià o el lígur (respecte a l'italià) i els parlars romanesos al sud del Danubi. Val a dir, que l'arrel d'aquests debats és que els dialectes en qüestió, en molts casos, són llengües de transició entre dues altres llengües romàniques o són llengües embrionàries assimilades, com en el cas de l'asturlleonès i de l'aragonès o navarroaragonès. En altres casos, les llengües de transició s'associen directament com a dialecte d'una de les implicades en la transició, com és el cas del panotxo, considerat dialecte de l'espanyol i llengua de transició entre l'espanyol i el català, o el benasquès, considerat generalment dialecte de l'aragonès o parlar de transició entre aragonès, i català.

D'altra banda, el fet que el portuguès i el gallec siguin dues llengües separades és també fortament debatut. Hi ha qui pensa que, sorgides d'un mateix parlar romanç (el galaicoportuguès), el gallec i el portuguès només són dues variants dialectals de la mateixa llengua: la segona que va seguir evolucionant lliurement i la primera que és el fruit de la pressió uniformitzadora d'Espanya, que l'ha dut fins i tot a adoptar una ortografia diferent.

 


Siquis in hoc artem populo non novit amandi, Hoc legat et lecto carmine doctus amet. Arte citae veloque rates remoque moventur, Arte leves currus: arte regendus amor. Curribus Automedon lentisque erat aptus habenis, ...

Seguir Llegint

 

LLENGUA CATALANA
POESIA CATALANA
LITERATURA CATALANA
FILÒLEGS
DICCIONARI LLATÍ
OVIDI

 

 

© Copyfreedom 2017 Llati.org