llengües romàniques
Les llengües romàniques o neollatines
són llengües que procedeixen del llatí
vulgar (entès en el sentit etimològic de "popular",
'parlat pel poble', com oposat al llatí clàssic i
literari). Formen part un subgrup dins de les llengües itàliques,
branca de les llengües indoeuropees.
Aquestes llengües es parlaven o es continuen
parlant en un territori que rep el nom de Romània, i que
actualment cobreix majoritàriament el sud europeu de l'antic
imperi romà; els termes "romà/na" i "Romània"
procedeixen efectivament de l'adjectiu llatí romanus:
es considerava que els seus parlants empraven una llengua presa
de la dels romans, per oposició a altres llengües presents
en els territoris de l'antic Imperi, com el fràncic a França,
llengua dels francs pertanyent a la família de les llengües
germàniques.
El primer escrit de la història
del llatí en què es troba el terme romà,
d'una forma o una altra, referit a una llengua romànica es
remunta al concili de Tours, l'any 813. És a partir d'aqueix
concili que es considera que la primera llengua vulgar es distingeix
del llatí, i es designa en efecte com una llengua a banda.
Es tracta d'una forma de protofrancès, que rep el nom de
rustica romana lingua o roman. No obstant això, en
els Cartularis de Valpuesta, hi ha un text anterior que data
de l'any 804, escrit en un castellà molt primitiu.
L'evolució del llatí
vulgar cap a les llengües romàniques es data
de la manera següent:
1. entre 200 aC i 400 aproximadament: diferents formes de llatí
vulgar.
2. entre 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre
si.
3. a partir de 800: es reconeix l'existència de les llengües
romàniques.
Les llengües romàniques es classifiquen
en grups, i cada un pot comprendre diversos dialectes. L'elecció
d'un dialecta com a llengua oficial sol obeir a raons polítiques.
Sigui com sigui, les llengües romàniques formen un conjunt
de nombroses llengües amb diferències a vegades mínimes.
La llista següent es limita a mostrar les llengües més
conegudes. Entre parèntesis, el nom de la llengua i l´any
de la seva primera atestació coneguda:
Llengües ibero-romàniques
Castellà (castellano,
principis del s. IX: Cartularis de Valpuesta): una de les
llengües oficials de Espanya, coneguda també com Espanyol.
Oficial en la major part dels països de Llatinoamèrica.
Té poca varietat dialectal en els registres cultes i es mostra
com una llengua molt conservadora.
Portuguès (português,
s. XII): llengua oficial de Portugal, posseeix menys dialectes diferenciats
i és més conservador que el castellà.
Gallec (galego, s. XII):
llengua cooficial de Galícia. Provinent del galaicoportugués
medieval (el portugués i el gallec eren una mateixa llengua
durant l'edat mitjana sorgida en el s. IX).
Asturià (asturianu,
s. X: Nodicia de kesos): llengua parlada en el Principat
d'Astúries i també de forma actualment minoritària
en zones de Lleó. Una variant, el mirandés, és
oficial a Miranda del Duero (Portugal), i una altra, el castúo,
parlat en el nord-oest d'Extremadura.
Italià
(italiano ; s. IX) : amb una gran quantitat de dialectes
(més de dos-cents). El toscà florentí, promogut
per Dante en el segle XIII constitueix la base de la llengua oficial
d'Itàlia.
Llengua dàlmata,
llengua morta al segle XIX, que es parlava en algunes ciutats costaneres
de Dalmàcia (costa de l'actual Croàcia). Tenia dos
dialectes coneguts:
Vegliota (veklisu), en
el nord, que es va extingir en 1898.
Ragusano, en el sud, desaparegut
en el segle XV.
Llengües gal·loromàniques
Francés (français,
s. IX, Jurament d'Estrasburg): llengua amb gran varietat
dialectal pertanyent al grup de les llengües d'oïl i llengua
oficial de França i cooficial en Bèlgica, Suïssa
i altres països. És una evolució de diversos
dialectes parlats al voltant de París.
Való (walon, cap
als ss. XII i XIII): parlat principalment a Bèlgica, on és
considerada llengua regional.
Picard (cht'i, cap als
segles XII i XIII): parlat en els departaments de Nord-Pas-de-Calais
i Picardia (França), així com en l'oest de Valònia
(Bèlgica). A Valònia es considera llengua regional.
Llengua francoprovençal
o arpitana (francoprovensal o arpitan, s. XIII, Méditations
de Marguerite d'Oingt), conjunt de llengües repartides
entre Itàlia (Vall d'Aosta, Piemont), Suïssa (cantons
de Friburg, Valais, Vaud i Ginebra), França (Lió,
Savoia). Està en via de extinció.
Llengües occitanoromàniques
Català (català,
finals del s. XII), llengua oficial a Catalunya junt amb el castellà
i l'occità, al País Valencià (on adopta el
nom de valencià) i a les Illes Balears, així com en
una petita regió de Múrcia, coneguda com el Carxe
(on el català no és oficial), Andorra (on és
l'única llengua oficial), Catalunya del Nord i l'Alguer.
Té diversos dialectes. El català prové del
llatí parlat pels romans. És, per tant, una llengua
romànica, igual que el castellà, el gallec i l´italià.
La base de les llengües romàniques és el llatí
vulgar. Intervenen també en el desenvolupament i
formació del català altres llengües com les aràbigues
i les germàniques.
Occità (occitan
o lenga d'òc, finals del s. X), terme que comprèn
un conjunt de dialectes anomenats llengua d'oc —principalment
el nord-occità (llemosí, alvernès, i vivaro-alpí),
el mig-occità (llenguadocià, provençal) i el
gascó- i coneguts en França amb el nom despectiu de
patués (patois), el català i l' occità
constituïen una única llengua a l'Edat Mitjana, que
només es va separar en dues llengües clarament diferenciades
entre finals del segle XIII i principis del XIV.
Llengües reto-romàniques
Dialectes romanxs (rumantsch):
sursilvà, sutsilvà, surmirà, puter i vallader
formen els cinc dialectes escrits, es parlen a Suïssa (en el
cantó dels Grisons).
Interromanx (rumantsch grischun):
espècie de lingua franca romanxa emprada a Suïssa per
a unificar la vintena de dialectes romanxs, i que es recolza sobretot
en el sursilvà, el vallader i el surmirà. L'interromanx
és una llengua oficial en el cantó suís dels
Grisons.
Dialectes ladins (ladín):
emprats als Dolomites, a la Ladínia (Itàlia), es consideren
una llengua regional.
Friülés (furlan):
parlat a la província italiana de Údine, té
l'estatus de llengua regional.
Romanès
(româna( ; atestacions parcials al s. XII, a. completa
en el s. XV): llengua de l'antiga província romana de Dàcia.
El superstrat eslau té relativament poca rellevància
i el romanès s'assevera com una llengua prou conservadora.
Es considera que posseeix quatre dialectes:
Dacoromanès, generalment
denominat romanès. És la llengua oficial de Romania
i Moldàvia i llengua cooficial a Voivodina (Sèrbia).
Es divideix en:
+ Moldau, al nord.
+ Valac, al sud.
+ Transilvà, a l'oest.
Istrioromanès, parlat
a Ístria (en via d'extinció).
Meglenoromanès (o meglenita),
parlat a Macedònia
Macedoromanès (o arromanès),
parlat principalment a Albània, Sèrbia, Macedònia
i Tessàlia (Grècia).
Sard (sardu
o limba sarda, s. XI), parlat a Sardenya. És una de les llengües
romàniques més conservadores, la qual cosa es pot
explicar atès el seu aïllament geogràfic. Ha
conegut nombrosos superstrats, dels quals el català i el
castellà són els més rellevants. S'hi distingeixen
diversos dialectes:
Campidanès
Logudorès, que constitueix
la llengua considerada clàssica.
Nuorès (nuorais).
Els dos últims dialectes mencionats són més
arcaïtzants que el primer.
Hi ha dialectes per als quals de vegades es reclama
l'estatus de llengua a part. Seria el cas del való (respecte
al francès), el gascó (respecte a l'occità),
l'asturlleonés (respecte a l'espanyol i amb forta influència
galaico-portuguesa), l'aragonès (respecte a l'espanyol i
amb forta influència catalana i gascona), el sicilià
o el lígur (respecte a l'italià) i els parlars romanesos
al sud del Danubi. Val a dir, que l'arrel d'aquests debats és
que els dialectes en qüestió, en molts casos, són
llengües de transició entre dues altres llengües
romàniques o són llengües embrionàries
assimilades, com en el cas de l'asturlleonès i de l'aragonès
o navarroaragonès. En altres casos, les llengües de
transició s'associen directament com a dialecte d'una de
les implicades en la transició, com és el cas del
panotxo, considerat dialecte de l'espanyol i llengua de transició
entre l'espanyol i el català, o el benasquès, considerat
generalment dialecte de l'aragonès o parlar de transició
entre aragonès, i català.
D'altra banda, el fet que el portuguès i el gallec siguin
dues llengües separades és també fortament debatut.
Hi ha qui pensa que, sorgides d'un mateix parlar romanç (el
galaicoportuguès), el gallec i el portuguès només
són dues variants dialectals de la mateixa llengua: la segona
que va seguir evolucionant lliurement i la primera que és
el fruit de la pressió uniformitzadora d'Espanya, que l'ha
dut fins i tot a adoptar una ortografia diferent.
|